Va ser León Trotski a la seua obra Historia de la revolució russa qui proposava canviar la tàctica per a la implantació de la revolució: no calia seguir una acció subversiva frontal, sinó actuar a la defensiva, de manera que aquesta s'iniciara baix la disfressa de respondre a una agressió contrarevolucionaria. L'estratègia es completava amb el domini previ de tots els resorts possibles del poder: mitjos de comunicació, sector educatiu, organitzacions socials, etc., amb els que s'esperava assegurar un fort recolzament social, donada la cohesió que atorga l'anar a la contra, davant d'un enemic que ataca. Abans d'aquest nou mètode l'experiencia revolucionaria havia segut descoratjadora, fins 1935 l'Internacional Comunista havia perdut totes les disputes, excepció feta del cas de Rússia.
Resulta interessant comprovar com a hores d'ara, després encara de la desastrosa experiencia dels règims marxistes, continuen vigents els plantejaments de Trotski, i vore a més com han mutat des del que abans era la implantació d'una revolució d'extrema esquerra a una altre tipus de revolta, la protagonitzada per un moviment tan conservador com ha segut tradicionalment considerat el nacionalisme. Al respecte cal recordar les paraules de Lenin: “¡Cap privilegi per a ninguna nació, cap privilegi per a cap idioma! ¡Cap opressió, cap injusticia contra la minoria nacional!”; o de Marx quan deia que “la victòria del proletariat sobre la burgesia es al mateix temps la victòria sobre les rivalitats nacionals que actualment oposen a uns pobles contra altres”; per a l'autor d'El Capital, el nacionalisme era en qualsevol cas un mig per alcançar la revolució, i mai un fi en si mateix
L'exemple d'aquesta transmutació a Espanya es palpable al cas de Catalunya. L'independentisme català es reforça una vegada i altra amb un victimisme del que fa bandera fins convertir-se en autèntica senya d'identitat. Sempre, al seu parer, les altres regions d'Espanya han abusat de Catalunya, els han espletat, han intentat acabar amb la seua cultura, amb la seua puresa democràtica, les han espoliat,… “Espanya ens roba” ha segut probablement la consigna més exitosa d'eixe victimisme, una consigna que no és més que un clam dels rics queixant-se de que els pobres els han robat, el que deuria fer pensar de la contradicció als partits autodenominats d'esquerres.
Espanya figura entre els països amb els millor estandards democràtics del món; La revista anglesa The Economistens situava en el lloc dinou referit a l'any 2017, per cert, per davant de Bèlgica. Per la seua part, l´Institut d'Estudis Freedom House ens dona 94 punts sobre 100, per damunt d'altres democràcies com la francesa (90 punts), la italiana (89 punts) o la d'Estats Units (86 punts), però pese a l'evidència vegem com el victimisme es manté amb acusacions tan repetides com que Espanya es un estat totalitari, feixista inclús, on no es respecten els drets socials i on no existix la independència judicial, amb el convenciment que finalment una mentira repetida siga entesa per la major quantitat de gent possible com a veritat.
Aquesta defensa troskistafront a la contrarevolució es completa amb un altre paradigma: la part contraria, en aquest cas el govern espanyol no vol parlar, mai hi ha volgut asseure a dialogar. Quan un mira amb perspectiva el que ha passat a la nostra democràcia recent, des del mateix moment en que s'aprovà la pròpia Constitució, no pot sinó adonar-se que cada vegada que el govern central, recordem que democràticament elegit, no ha tingut majoria absoluta (el que ha segut el més freqüent), sempre ha negociat amb els nacionalistes catalans, i sempre ha cedit, no sols abundants partides pressupostàries que suposaven la disminució dels inversions en altres regions d'Espanya menys fortes políticament, sinó també l'entrega de competències que creaven greuges comparatius amb els nascuts a altres llocs, competències que eren a més concessions permanents, a canvi d´un vot temporal. Però res importa, la consigna es la falta de diàleg del govern central, el victimisme per damunt de tot.
Però la conseqüència de tant victimisme és que una gran part dels catalans s'han convençut de prompte que patixen una discriminació injusta que sols es pot corregir amb la independència, una espècie d'arcadia feliç on cap problema deixa de tindre una ràpida solució, i a partir d'ahí, els polítics que abans dirigien l'estratègia, a hores d'ara comencen a comprovar com el moviment se´ls va de les mans i, lamentablement, la violència fruit de la frustració comença a aparéixer. Ja no s'espera a respondre a una agressió prèvia, la impaciència despertada vol passar al següent estadi, el dels crits de “les carrers son nostres”, “assaltem el Parlament”, “s'han acabat els somriures”. Potser aquest és l'últim tram del trajecte: Trotski ha deixat de ser el model, i molta gent s'està adonant que allò del seny se´ls ha caigut pel camí.
