Un dels
principals conflictes de l'anomenada “batalla de València”, ocorreguda
fonamentalment als anys de la Transiciò, es el que es donà al voltant de la
llengua que parlem els valencians. Per dir-ho de manera extremadament resumida, les diferencies estaven (i estan), en
determinar si com afirmen uns, abans que les tropes de Jaume I entraren a
València, ja es parlava una llengua romanç, descendent del llatí, i per lo tant
podem dir que els valencians ja parlàvem valencià, o si pel contrari, sols
s'utilitzava l'àrab i fou a partir de la conquista cristiana quan s'implanta la
nova llengua, el catalá, de la mà de part de les tropes que acompanyaren al rei
en Jaume. Personalment, si tenim en conter que era l'època de formació de les
llengües romanços, i de la pròpia característica canviant i adaptable innata a
qualsevol llengua, sempre m'ha paregut un debat estèril. Hui per hui pareix que
es la segon teoria, implantada cada vegada mes a les àmbits oficial i educatiu,
la que ha resultat vencedora, a pesar de la resistència d'entitats com Lo Rat
Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana o l'Associació d'escriptors
valencians, entre altres.
En
qualsevol cas aquesta es una polèmica de veres trista, que podria quedar reduïda
a l'àmbit acadèmic, als filòlegs, i poc mes, però veiem que no es així, veiem
que de tant en tant es torna a ella, i ¿això per què?, avance la meua tesi: en
el fons no es tracta d'un problema lingüístic, es tracta, diguem-no clar, d'un
problema polític, perquè sobre una o altra conjectura hi han formulacions
netament polítiques, i ahí es on ens dol.
Fa pocs
dies que un conseller de la Generalitat catalana dia que no podien oblidar els
catalans, endinsats en el proces sobiranista que alguns d'ells porten per
davant, a la resta de ciutadàns de la nació catalana, als valencians i als
mallorquins entre altres, i que l'objectiu últim era la independència dels
PaÏsos Catalans; també de Països Catalans i de la seua independència i
unificació parlava fa menys d'un any l'actual conseller d'educació de la
Generalitat Valenciana, i eixe es precisament el problema que majoritàriament
tenen els que, amb tot el dret del mon, se senten a la volta valencians i
espanyols, que acceptar l'assimilació entre valencià i catalá, es entrar en el
joc d'alguns, evidentment no tots, que en l'única llengua veuen una única
cultura, i en l'única cultura, veuen una única nació, i ahí em tocat ferro.
Dia als
anys seixanta Joan Fuster, en el seu to pamfletari habitual, que “Tenim dret a
esperar –per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia
serà suficient dir català per al.ludir a la
nostra condició de poble únic”. Efectivament, repetim, eixa es la meta del
catalanisme polític, i per això el seu camí es acostumar-nos a dir que parlem
català (podien dir valencià, inclús donant per assentat que fora la mateixa
llengua, com per cert la nomena nostre Estatut), i que donat que tots parlem
català passar a defendre que tots tenim, com ja he dit, una mateixa cultura, la
cultura catalana, que a la mateixa vegada es distinta de qualsevol altra, i
finalment si tenim una mateixa, i única llengua, i per lo tant una mateix i
única cultura, finalment tenim una mateixa i única nació, la nació catalana.
Realment
l'argumentari, si no ens parem en masa detalls pot paréixer impecable, però si
eu fem encara que siga superficialment, es cau per tots els costats. Mes enllà
de les disquisicións lingüístiques que puguem fer, si la cultura es basa en la
llengua, ¿què passa per eixemple amb els escriptors valencians que utilitzen l'espanyol?,
¿no formen part de la cultura valenciana autors com Azorín, Miguel Hernández,
Rafael Chirbes, Gabriel Miró o Max Aub, per dir-ne sols alguns?, i ¿no tenim
dret a sentir com a propits a Cervantes, Machado, Lorca, Valle Inclán o Pio
Baroja, pel fet de no haver-hi nascut a la “nació catalana”?, ¿per qué hem de
conformar-nos en una sola llengua, per molt que la vullguem, i la volem, i no
em de tindre com a pròpia l'espanyola i la immensa cultura que d'ella ens pertany?
Passar d'eixa assimilació entre llengua i cultura a reivindicar una única nació
es simplement ridícul, es com reduir tot un gran mon que les noves tecnologies
ens obrin de par en par, a un altre xicotet, provincià, ètnic, repetisc,
ridícul.
Es possible
que algú pense que estic exagerant en aquets escrit, però si es pillen la
molèstia de repassar les estatuts d'alguns partits polítics i organitzacións
culturals valencianes (i catalanes amb forta influencia en eixes valencianes)
voran que no es així. Al final cadascú te dret a pensar i a defendre el que
estime convenient, faltaria mes, però no puc mes que lamentar que per eixa
sensació que molts valencians tenen que a partir de la llengua les volen dur a
entelèquies polítiques que simplement avorrixen, la nostra llengua valenciana,
la que hem parlat des dels primers moments de la nostra vida, la que hem utilitzat
sense complexes per exemple quant fa quaranta anys anaven a la ciutat de
València, i mols dels que ara ens volen vendre la burra del catalanisme, “hablaban
castellano porque era más fino (i molts d'ells seguixen parlant-lo en la
família)”, la que estimem com un dels grans tresors de la nostra cultura (però
no l'únic), les l'estiguen fent avorrir. En diu un estimat amic de Beneixama
que està mes que de volta de la política, que qui mes mal ha fet al valencià
sons els que l'utilitzen com a traga-la. Estic admirat de la seua
clarividència.
