domingo, 30 de agosto de 2015

¿Una llengua, una cultura, una nació?

Un dels principals conflictes de l'anomenada “batalla de València”, ocorreguda fonamentalment als anys de la Transiciò, es el que es donà al voltant de la llengua que parlem els valencians. Per dir-ho de manera extremadament resumida, les diferencies estaven (i estan), en determinar si com afirmen uns, abans que les tropes de Jaume I entraren a València, ja es parlava una llengua romanç, descendent del llatí, i per lo tant podem dir que els valencians ja parlàvem valencià, o si pel contrari, sols s'utilitzava l'àrab i fou a partir de la conquista cristiana quan s'implanta la nova llengua, el catalá, de la mà de part de les tropes que acompanyaren al rei en Jaume. Personalment, si tenim en conter que era l'època de formació de les llengües romanços, i de la pròpia característica canviant i adaptable innata a qualsevol llengua, sempre m'ha paregut un debat estèril. Hui per hui pareix que es la segon teoria, implantada cada vegada mes a les àmbits oficial i educatiu, la que ha resultat vencedora, a pesar de la resistència d'entitats com Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana o l'Associació d'escriptors valencians, entre altres. 

En qualsevol cas aquesta es una polèmica de veres trista, que podria quedar reduïda a l'àmbit acadèmic, als filòlegs, i poc mes, però veiem que no es així, veiem que de tant en tant es torna a ella, i ¿això per què?, avance la meua tesi: en el fons no es tracta d'un problema lingüístic, es tracta, diguem-no clar, d'un problema polític, perquè sobre una o altra conjectura hi han formulacions netament polítiques, i ahí es on ens dol.

Fa pocs dies que un conseller de la Generalitat catalana dia que no podien oblidar els catalans, endinsats en el proces sobiranista que alguns d'ells porten per davant, a la resta de ciutadàns de la nació catalana, als valencians i als mallorquins entre altres, i que l'objectiu últim era la independència dels PaÏsos Catalans; també de Països Catalans i de la seua independència i unificació parlava fa menys d'un any l'actual conseller d'educació de la Generalitat Valenciana, i eixe es precisament el problema que majoritàriament tenen els que, amb tot el dret del mon, se senten a la volta valencians i espanyols, que acceptar l'assimilació entre valencià i catalá, es entrar en el joc d'alguns, evidentment no tots, que en l'única llengua veuen una única cultura, i en l'única cultura, veuen una única nació, i ahí em tocat ferro.

Dia als anys seixanta Joan Fuster, en el seu to pamfletari habitual, que “Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al.ludir a la nostra condició de poble únic”. Efectivament, repetim, eixa es la meta del catalanisme polític, i per això el seu camí es acostumar-nos a dir que parlem català (podien dir valencià, inclús donant per assentat que fora la mateixa llengua, com per cert la nomena nostre Estatut), i que donat que tots parlem català passar a defendre que tots tenim, com ja he dit, una mateixa cultura, la cultura catalana, que a la mateixa vegada es distinta de qualsevol altra, i finalment si tenim una mateixa, i única llengua, i per lo tant una mateix i única cultura, finalment tenim una mateixa i única nació, la nació catalana.

Realment l'argumentari, si no ens parem en masa detalls pot paréixer impecable, però si eu fem encara que siga superficialment, es cau per tots els costats. Mes enllà de les disquisicións lingüístiques que puguem fer, si la cultura es basa en la llengua, ¿què passa per eixemple amb els escriptors valencians que utilitzen l'espanyol?, ¿no formen part de la cultura valenciana autors com Azorín, Miguel Hernández, Rafael Chirbes, Gabriel Miró o Max Aub, per dir-ne sols alguns?, i ¿no tenim dret a sentir com a propits a Cervantes, Machado, Lorca, Valle Inclán o Pio Baroja, pel fet de no haver-hi nascut a la “nació catalana”?, ¿per qué hem de conformar-nos en una sola llengua, per molt que la vullguem, i la volem, i no em de tindre com a pròpia l'espanyola i la immensa cultura que d'ella ens pertany? Passar d'eixa assimilació entre llengua i cultura a reivindicar una única nació es simplement ridícul, es com reduir tot un gran mon que les noves tecnologies ens obrin de par en par, a un altre xicotet, provincià, ètnic, repetisc, ridícul.

Es possible que algú pense que estic exagerant en aquets escrit, però si es pillen la molèstia de repassar les estatuts d'alguns partits polítics i organitzacións culturals valencianes (i catalanes amb forta influencia en eixes valencianes) voran que no es així. Al final cadascú te dret a pensar i a defendre el que estime convenient, faltaria mes, però no puc mes que lamentar que per eixa sensació que molts valencians tenen que a partir de la llengua les volen dur a entelèquies polítiques que simplement avorrixen, la nostra llengua valenciana, la que hem parlat des dels primers moments de la nostra vida, la que hem utilitzat sense complexes per exemple quant fa quaranta anys anaven a la ciutat de València, i mols dels que ara ens volen vendre la burra del catalanisme, “hablaban castellano porque era más fino (i molts d'ells seguixen parlant-lo en la família)”, la que estimem com un dels grans tresors de la nostra cultura (però no l'únic), les l'estiguen fent avorrir. En diu un estimat amic de Beneixama que està mes que de volta de la política, que qui mes mal ha fet al valencià sons els que l'utilitzen com a traga-la. Estic admirat de la seua clarividència.