La divisió del Regne de
València en províncies sempre ha sigut entés pels sectors nacionalistes con una
forma intencionada de destrucció de la identitat valenciana. Es improbable que
als lliberals del primer terç del segle XIX, moment en el que s'implanten, els
guiara eixa intenció i no la de buscar
una millor vertebració d'Espanya amb una administració mes propera als
ciutadans, però no es menys cert que el fet de reservar el topònim València a
una de les tres províncies, ha contribuït a una evident desvinculació tant de
Castelló com d'Alacant respecte a l'antic Regne, una “malignitat angoixosa”,
diran alguns. Es per eixe motiu que la idea de comarcalització (o
mancomunització, per evitar susceptibilitats), podem entendre-la com una
qüestió administrativa i cultural, o com una qüestió purament ideològica en
contra d'eixa divisió provincial, segons cadascú vullga. Vegem les més
importants propostes que al llarg del
segle XX, han vist la llum i que ens afecten.
A 1933 l'historiador Felip
Mateu i Llopis, publica una proposta de divisió comarcal valenciana inspirada
en els criteris amb els que mesos abans s'havia aprovat la Divisió Comarcal de
Catalunya de Pau Vila, és a dir, en factors com la geografia, la història o la
llengua. En aquesta divisió Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada es troben,
amb Villena, Novelda o Monòver, a la Comarca Il·licitana, que inclou
pràcticament tots els pobles del Vinalopó i com a excepció als criteris
generals, ací no té en compte el factor lingüístic. Per la seua part Biar
figura a la de Comarca de Xixona, i Banyeres a la de Benicadell-Mariola. A
l'any 1934, l'escriptor Emili Beüt i Belenguer, pronuncia una conferència al
Cercle d'Actuació Valencianista on presenta un nou projecte de comarcalització
amb quaranta una demarcacions, que finalment es publicarà en 1970 baix el títol
Les comarques valencianes, on les tres pobles, junt a Biar, passen a la
comarca de la Serranía d'Alcoi, que comprendrà pràcticament tota la Mariola i
gran part de la Muntanya d'Alacant. Beüt dona una importància predominant al
criteri lingüístic, i molt poca a la funcionalitat. La següent proposta la farà
l'historiador Luis Querol Roso 1946 amb Geografia Valenciana, una
proposta molt pareguda a la de Mateu i Llopis, si bé la Comarca Il·licitana la
dividix en dos. De 1966 data la proposta de Manuel Sanchis Guarner que dividix
l'Antic Regne en trenta comarques, apareixent els nostres quatre pobles a la
zona d'Alcoi. Guarner utilitza criteris poc coherents en opinió d'alguns,
fallant de nou la vessant funcional, com seria al nostre cas.
La quinta proposta es la del
geògraf català Joan Soler i Riber, possiblement la que més influencia ha tingut
gràcies a la difusió que va obtenir per la seua publicació a la Gran
Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana.
Un fet que contribuirà a un relatiu èxit es que evita els enfrontaments
localistes utilitzant en lo possible noms geogràfics per a definir les
comarques, i sols quan això no pot ser o quan la importància de la capital es
aclaparadora, pilla el d'aquesta. Amb el primer paradigma, les poblacions de la
Conca del Vinalopó, s'agruparan al Baix, Mitja i Alt Vinalopó, en tant que
l'antiga Serranía d'Alcoi es convertirà en l'Alcoià. Soler busca amb la seua
divisió oferir operativitat funcional a les comarques, que sempre giren al
voltant d'una capitalitat que proveirà dels serveis fonamentals a tots els seus
ciutadans, perseguint un equilibri en quant a l'extensió de les trenta dos
comarques que proposa, no important-li el mateix equilibri en quant a l'aspecte
demogràfic; no obstant i per damunt de tot, el principal criteri de divisió es
la llengua, el que el du a la incoherència per exemple de separar Elda i Petrer
en dues comarques distintes. En aquesta proposta els nostres quatre pobles
passarien a l'Alcoià, que per contra i respecte a la de Beüt i Belenguer
perdria Bocairent i el Comtat.
La següent proposta data de
1965 i apareix amb la denominació de Las provincias y sus comarcas, a
iniciativa del Ministeri de la Governació. Dividix el nostre territori en
trenta set comarques baix les paràmetres de “homogeneïtat, dependència,
complementarietat i tendències futures”. En ella els quatre pobles s'adscriuen
a l'Alt Vinalopó.
A 1970 el geògraf Antoni
Lopez Gómez amb L'estructura econòmica del País Valencià, contribuïx al
debat amb una doble proposta, per una banda assenyala unes comarques
geogràfiques bàsiques, i per l'altre, les comarques que entén històriques. Tan
en aquesta com en la que Vicenç Rosselló elabora a 1965 de la província
d'Alacant, ens situa de nou a l'Alt Vinalopó.
A 1980 un grup d'economistes
agrupats al voltant de la societat Pomociones Económicas Valencianas, S.A.
(Prevasa), donen a conéixer una nova proposta basada en part a la de López
Gomez de 1970. Baix paràmetres demogràfics i econòmics, apliquen criteris
eminentment funcionals, com l'accessibilitat o la dependència a una capçalera
comarcal, buscant la correcció dels desequilibris territorials i deixant en
segon lloc altres com l'historia o la llengua. A esta proposta els nostres
pobles queden inclosos a la comarca de l'Alt Vinalopó.
Al següent any 1981, els
també economistes Bernardí Cabrer i Borrás i María José Ribera Ortín, publiquen
Los desequilibrios espaciales: una comarcalización del País Valenciano.
Utilitzant criteris eminentment funcionals i econòmics, també ens adscriuen a
l'Alt Vinalopó, que inclús es veu ampliat amb la Foia de Castalla.
Viçens Rosselló dona a
conéixer un nou projecte, redactat a 1982 però publicat a 1987, que critica els
punts dèbils del de Soler, a saber: que es basà en àrees mercantils pròpies de
“l'economia del carro”, invalidades per les noves comunicacions que llavors començaven
a construir-se, que no reconeix algunes divisions històriques fortament
consolidades com la veïna Foia de Castalla, i que el criteri lingüístic
prevalguera sempre per damunt d'altres, com passa al dividir per exemple Elda i
Petrer, com ja hem dit, pel fet de la llengua que en cada una es parla de
manera majoritària. Rosselló presenta un projecte de dotze comarques, que
acabarien sent-ne setze, davant d'una comissió d'experts convocada pel primer
Consell de la Generalitat Valenciana, a les que s'afegirien les zones
metropolitanes de València i Sagunt. En aquesta proposta es fa, per un costat
reconeixen la realitat provincial, pel que les comarques s'adapten sempre a
eixa divisió, i per altra part, buscant un mínim de cent mil habitants, de
forma que els serveis que donen als seus habitants puguen ser complets. En
aquesta proposta Biar, Beneixama, El Camp i La Canyada quedem com a zona
d'adscripció dubtosa, entre la Comarca d'Elda i la de l'Alcoià.
En 1988 la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat Valenciana publica un model d'ordenació territorial anomenat Demarcaciones Territoriales Homologadas (DTH), que en certa manera intenta arreplegar les punts positius tant de la proposta de Soler com de la de Rosselló fonamentalment, a la volta que respecta els límits provincials. Estructura el territori en tres nivells, de baix a dalt, el primer a partir de la proposta de Soler, si bé en el que a nosaltres respecta, redefinix l'ordenació al voltant del Vinalopó, assignant els nostres quatre pobles a l'Alt Vinalopó junt a Sax i Salines, amb capital a Villena, en tant que la del Mig Vinalopó s'engrandirà amb les Fondons i Asp entre altres, amb capital a Elda. El segon nivell coincidix amb la distribució de Roselló (excepte amb la Vall d'Albaida, que passa de Gandia a Xàtiva); i el tercer nivell vendrà definit per les tres províncies. Aquesta divisió, si bé no estava emparada per una llei de comarcalització com a tal, serà la base del diferents demarcacions territorials que es creen: sanitàriament les nostres quatre pobles estan adscrits a l'Àrea d'Elda, al Mapa Escolar estem a l'àrea 28 de l'Alt Vinalopó, com també al Mapa Agrari on ens situem a l'OCA A04 de l'Alt Vinalopó, o al Partit Judicial de Villena, etc.
Com es veu, moltes han sigut
les propostes, però sols l'ultima ha tingut una vigència efectiva. Queda
pendent una llei de mancomunitats que, respectant la divisió assentada per la
DTH, facilite als diferents municipis la col.laboració a través d'aquesta
figura administrativa. En aquest moment la constitució de mancomunitats és
voluntària per part dels diferent municipis (a diferencia de Catalunya o Aragó,
que es obligatòria a partir de la divisió comarcal), i és d'esperar que així
continue sent-ho, donat que son els que millor coneixen les necessitats i els
àmbits de col.laboració de cadascú. Beneixama, el Camp de Mirra i La Canyada
formen una Mancomunitat que funciona raonablement bé, i desenvolupa tasques de
serveis socials, arreplegada de residus, neteja d'edificis públics, etc. Els
mateixos tres pobles, junt a Villena, mantenim un altra Mancomunitat
encarregada de la depuració dels aigües residuals, que es realitza a l'EDAR
situada a aquesta ciutat.
Es de suposar que si en
algun moment la Generalitat Valenciana, que estatutàriament és la competent en
la divisió comarcal, vol canviar l'actual situació, atenga l'opinió dels veïns,
que a la fi som els primers interessats en tot el què ens afecta, i no es deixe
llevar sols per raons ideològiques.