lunes, 26 de diciembre de 2016

La Vall de Beneixama en l'organització històrica del territori valencià. Un lleuger repas històric (III)

L'1 de novembre de 1700 mor sense descendència el rei Carlos II el Hechizado, i malgrat que a l'últim testament ja designava com a hereu a la Corona d'Espanya a Felip -duc d'Anjou-, la casa d'Àustria,  que aleshores comptava amb el suport de diversos estats europeus que miraven amb recel el poder que amb eixa decisió acumularia la seua oponent casa dels Borbons, no es resigna que l'imperi hispànic isquera de la família: amb aquestos ingredients i altres més que s'afegirien després, comença la Guerra de Successió a la Corona Espanyola que durarà fins 1714; un conflicte internacional que supondrà, entre moltes altres coses, la supressió dels Furs valencians amb la publicació del Decret de Nova Planta el 29 de juny de 1707.

Sense entrar en valoracions generals d'aquestos fets, que van des d'un total cataclisme històric i el sotmetiment del nostre poble per a uns, a la modernització de les estructures administratives que suposaran fonamentalment per a Catalunya i València un definitiu desenvolupament econòmic, ens interessen les conseqüències territorials que esdevindran per a la nostra vall.

La primera divisió territorial de l'època borbònica al Regne de València es de 1708 i divideix els anteriors quatre governacions en tretze corregiments, els nostres pobles (recordem que tots pertanyem a Biar), s'inscriuen al corregiment de Xixona, en tant que Banyeres i inclús la Vil·la Joiosa o Benidorm, seran de la d'Alcoi. Després vindrien les reformes de 1721, 1743 de la mà del Capità General de València Duc de Caylus, que intentava introduir una millor proporcionalitat territorial, i la de 1789 del Comte de Floridablanca. No obstant, algunes d'aquestes primeres divisions, fins l'arribada del segle XIX, no és aventurat qualificar-les d'autènticament descabdellades perquè més que organitzar el territori, el convertien en un permanent focus de problemes. La divisió de Floridablanca de 1789 tindrà una primera reforma en 1802, i un altra en 1810 de la mà de José I, germà de Napoleó, que volia aplicar a Espanya el model dels departaments francesos. La proposta resultava extraordinàriament racional, però poc respectuosa amb el rigor històric i no tindrà cap vigència pràctica. En aquesta època Beneixama, de la que formaran part en un primer moment el Camp de Mirra i la Canyada, ja s'havia independitzat de Biar, segons el Privilegi signat pel rei Carlos IV a 14 de desembre de 1795.

Amb el Trieni Lliberal ens arribarà una nova proposta de divisió provincial, aprovant-se a 1822 un projecte de divisió del Regne en quatre províncies, modificant la línea divisòria entre Xàtiva i Alacant, que aconseguirà major territori en detriment de la primera. Nosaltres estarem en la d'Alacant, a la que s'incorporaria Villena i Caudet. Aquesta divisió s'abolirà amb l'arribada de nou dels absolutistes al poder al 1823.

Serà al 1833 quan, de la mà del lliberal Javier de Burgos, s'implantarà la definitiva divisió provincial d'Espanya (amb lleugers canvis a 1836 i 1851), per la que la província de Xixona desapareix, assignant-se el seu territori fonamentalment a València i un altra part a  Alacant. Nosaltres passarem a ser definitivament alacantins. El pragmatisme lliberal, i no cap opressió de tipus centralista, imposarien que Villena i Sax isqueren una vegada més, i ara si, de manera definitiva, de l'orbita castellana per integrar-se a la valenciana, atrets per la influència econòmica que la ciutat d'Alacant, amb el seu port, havia pres. Amb aquesta divisió, cada província fou a la volta dividida en partits judicials, convertint-se els pobles elegits com a caps de Comarca en petites capitals administratives que poc a poc anirien assumint noves funcions i major protagonisme en l'ordenació del territori. Beneixama, Biar, El Camp, La Canyada i Sax, formaran part des de 1836 del Partit judicial de Villena, en tant que Banyeres per exemple pertanyerà a Ontynient, fins que a primers del seguent segle passe a Alcoi. En lo que a nosaltres respecta, la situació no canviarà fins a hui, amb la novetat de la incorporació de Salines al partit judicial de Villena en 1989.

Distinta situació es produirà amb al divisió eclesiàstica; en aquest cas Villena, que com ja em vist era valenciana des de 1836, pertanyerà al Bisbat de Cartagena fins a mitat del segle XX, i després, junt a Biar, Onil, Ibi, etc., passarà a la Diocesi d'Oriola-Alacant, en tant que Beneixama, El Camp, la Canyada, Banyeres i Alcoi, estarà a l'Arxidiòcesi de València, i a l'Arxiprestat d'Alcoi. Aquesta situació restarà invariable fins a l'època de la Segona República, que de nou es palntejaran projectes d'ordenació territorial al Regne de València.       

lunes, 19 de diciembre de 2016

Un periodista de guerra o simples consumidores de telediarios...

          "Mi siguiente reportaje lo escribí lejos, en Argelia, en donde, después de siete años de matanza contínua, la guerra de Francia daba sus últimos estertores, aunque no acababa de terminar. ¿Que quiere decir eso de paz? Para gente como nosotros, la guerra no termina jamás".

Mi siglo. Günter Grass

domingo, 4 de diciembre de 2016

Momentos ordinarios

La vida tiene momentos con casi nada sobre la pantalla de enfrente, en realidad así son muchos cuando estamos solos con la única condición de que sepamos verlos, cuando el sonido se apaga y las voces por fin callan, cuando el maldito escaparate de los tiempos modernos funde sus luces de neón blanco y la niebla de lo etéreo somete nuestro entorno. A veces son instantes únicos e irrepetibles que nuestra memoria de burócratas olvida con pusilánime rapidez, a veces son repetitivos y por ello pacientemente reivindicativos hartos de estar hartos de sufrir su insignificancia. Ahí los tenemos, buenos o malos, quizás más malos que buenos conforme las arrugas se hacen dueñas de nuestras manos y nuestras almas, pero ahí están al fin, tan reales como la sombra que nos persigue.

Hay uno especialmente placentero, quizás, que los viejos lectores reconocerán enseguida, y es esa media hora que en que uno despide el libro que acaba de leer dejándolo, limpio ya del polvo que empezaba a dominarlo, debidamente alineado en la librería de la que no se moverá en una temporada quizás tan larga como una vida entera. Después vas mirando que apetece echarte a la cara, y lo haces despacio, curioso, asumiendo la trágica decisión de tener que elegir un compañero para unos días olvidando a los demás, que esperarán con una paciencia infinita que tú nunca tendrías. Que fieles amigos llegarán a ser esas hojas que alguna vez alguien ideó. No es bueno leer los libros enseguida que se compran, al menos yo no suelo hacerlo, es mejor dejarlos un tiempo para que reposen, para que nos vayamos acostumbrando a la mutua compañía, para que se vayan haciendo un sitio en el nuevo paisaje de la biblioteca a la que aportan su particular matiz y su propio olor de papel viejo o nuevo, que eso depende de cada cual. Al final entras y sales y el nuevo inquilino ya no te es extraño, la vista se ha acostumbrado por fin a la reciente presencia que se ha convertido en una más de la casa: ha llegado el momento de incluirlo en la lista de los elegibles.  

Pero la elección de la nueva lectura también es un enfrentamiento de lo inagotable contra nuestra insignificancia, da miedo, reconozcámoslo, poner frente a frente nuestra ignorancia con la sabiduría infinita de siglos acumulada en unos cuantos metros de madera, puesta allí tras el doloroso alumbramiento de quienes en algún momento garabatearon una hoja con la tinta clara de su pericia, ¡y ahora nosotros nos permitimos el lujo de elegir!, quizás no se trate más que de una ensoñación que nos facilita el autoengaño de creernos importantes. Triste condición humana.

Pero elijamos: ¿leemos una realidad fantástica de aires argentinos?, no, quizás mejor a la primavera para abrir nuevas inquisiciones; ¿algo del 98?, no, tampoco, ¿acaso es necesaria más melancolía?; ¿algún libro rabiosamente actual, de un par de años a esta parte quiero decir?, no…, esperaremos a Zafón que es inmediato. ¿Una novela de la Guerra Civil?, quizás no sé, hace meses que no las toco. Veamos: ¿Foxá, Umbral, Trapiello, Pisón…, Barea?, hombre, Chaves Nogales, bueno no está mal, el otoño por lo visto va de relecturas; A Sangre y Fuego, bien, vamos a él: un meritorio Prólogo de un tercero y otro extraordinario del propio “pequeñoburgués liberal” hastiado de todo y harto de los que “han provocado con su estupidez y su crueldad monstruosas este gran cataclismo de España”. Leamos despacio, acerquémonos al precipicio, huele a sangre y se siente la cólera y el odio. Uf, quieto, dejémoslo aquí, de pronto caigo en la cuenta de que hace pocas horas el corazón de alguien se ha roto por el seco golpe no de la justicia sino del odio. Ya hemos tenido suficiente ración de nosotros mismos por esta semana.

Mejor un extranjero, si, a ver..., Hesse, Malraux, Eco,,,, vaya ya lo tengo, Günter Grass, ese grandote alemán con bigotes y pipa que siempre fue, como nosotros mismos cuando soñamos, un niño bajito y cano, con pantalones cortos y rodillas magulladas, que va tocando por las calles un viejo tambor de hojalata,