Ja
fa temps que no tinc cap interés per tot el que envolta l'assumpte català, tots
sabem que parlem, un seguix les noticies i selecciona algunes opinions, com
qualsevol persona mitjanament informada, però en crea una immensa perea dedicar
tan sols mig hora a reflexionar, a pegar-li voltes a un tema mes que trillat,
per preocupant que siga; no obstant, les esdeveniments de les darreres hores,
que pareix que a molts catalans les ha paregut ofensiu que l'Estat (que no
Madrid, ni el Govern del PP) es defenga per mitjos legals, i mols prudents
diria jo, del que a totes llums jurídiques i polítiques no es mes qu'una
subversió de la legalitat per imposar un altra xafant a les minories. Vençem el
tedi i posem algunes idees damunt de la taula, idees que per altra part
difícilment poden ser originals, despres de tot el que s'ha dit i s'ha escrit
durant aquestos mesos.
Si
un viu en una casa que es propietat comú, per exemple del matrimoni i de dos
fills, ¿direm que cada tros de la casa es d'un dells?, pareix que no, ¿no?, el
menjador no serà del marit, o la biblioteca de l'esposa, o el pati de llums
d'un dels fills, o l'entrada a la vivenda…, ¿de qui podríem dir que es
l'entrada de la vivenda?, absurd veritat, si la casa es de tots, el seu règim
de propietat, el més habitual, s'anomena proindivís, es a dir, tot es de tots,
tots son propietaris per la seva respectiva quota legal, però eixa quota no es
concreta en un tros determinat de la casa sinó que la inclou a tota ella, de
manera que tant el marit com l'esposa, com qualsevol dels fills tenen dret a
sentir-se en sa casa com a legítims propietaris, tant si estan el menjador, com
a la cuina, o a la terrassa, i qualsevol acció sobre ella (una venda, una
partició, una reforma integral, etc.) deu d'estar aprovada per tots ells, i en
cas que algú dels membres de la família faça un us incorrecte d'eixa propietat
compartida, seran les jutges els qui aplicaran la llei.
Doncs
be, el que en una vivenda es un proindivís, en una nació podem anomenar-ho
sobirania, es a dir, jo que soc valencià puc exercir la meua sobirania, o el que es el mateix, puc disfrutar dels beneficis, i també he de complir amb les
obligacions que en pertoquen, tant si estic a Beneixama, com si estic a Freixeiro,
a Úbeda o a Sant Feliu de Guixols. De la mateixa manera un natural per exemple
de Sant Joan de Vilatorrada podrà sentir-se en sa casa, i exercir i disfrutar
dels seus drets ciutadans (sanitat, educació, serveis socials, etc.) si per un
casual un dia es troba en Quintanilla del Monte, que si no recorde mal en un
poble de Burgos. La sobirania ens dona la condició de ciutadans, i per lo tant
ens iguala en drets…., i obligacions, perquè si un beneixamut se salta un
semàfor en roig al seu pas per Azcona, que es basca, però que també deu tindre
semàfors, incomplix una obligació, i per tant serà sancionat. Si açò ens pareix
a tots el mes normal del mon, ¿perquè ara els nacionalistes catalans volen ells
soles decidir, i com ja pareix que han fet, pillar la determinació de quedar-se
amb una part de la casa i els altres no podem dir res?, ¿no es també ma casa
per un acord que al seu moment varem pillar tots per voluntat pròpia?, ¿no es
ta casa?, ¿perquè ells volen tindre un dret en exclusiva i als altres ens el voler
privar?, ¿no es diu açò voler tindre privilegis respecte a les demés?
Però
es que a mes a mes, dona la casualitat que el tros que ells volen en exclusiva,
i sense que els altres pugem dir res, es el que te la porta principal d'eixida
i entrada a la casa comú, per la que passen els millors trens, els millors
carreteres, els connexió d'alta tensió i gas amb la resta d'Europa, etc., i
s'ha pagat per tots els espanyols durant dècades a través dels corresponents
impostos, i resulta que encara tendríem que demanar-los permís de pas!!!. Per
algun motiu que se'ns escapa resulta que els no catalans no podríem votar sobre
un assumpte que ens afecta de ple, que afecta al nostre benestar, als nostres
interessos, a les nostres inversións…, sols podrien fer-ho els catalans amb
eixe títol, per la simple raó que eu
diuen ells. Ha de ser alguna herència oculta que va deixar Guifré el Pilós,
potser quelcom paregut al que molts
segles després li va passar al senyor Pujol, o per algun “fet diferencial”, que
els dona eixe dret en exclusiva. De no ser així un, que ha pagat la seua quota
alíquota a l'igual que s'on pare, que s'avi i que el seu besavi, no acaba
d'entendre perquè no tenim dret ni tan sols a votar. ¿Qui es un membre de la
casa per a llevar-li un dret a un altre? En pareix a mi que quan algú s'auto atorga un privilegi sobre el bé comú, als altres ens estan robant un dret.
Quan les coses es plantegen amb estos
termes, els nacionalistes solen apel·lar a una especie de mantra meravellós que
anomenen “dret a decidir”, tan meravellós i màgic es que ninguna constitució de
països homologables al nostre el reconeix però clar, qui es excepcional es
excepcional, això hia que reconéixer-ho.
Però es que la cosa no acaba ahí,
resulta que el Parlament catalá en dues sessions que deurien avergonyir a
qualsevol persona amb un mínim sentit democràtic, xafant a l'oposició, no
deixant-los presentar esmenes, saltant-se a la torera els informes jurídics del
seus propits lletrats, ha vulnerat, a trepitjat la Constitució de tots, el seu
Estatut d'Autonomia i a qualsevol que passara per allí; davant d'eixa situació
L'Estat, complint la seua obligació i amb una prudència que de vegades ralla el
ridícul, pren unes mesuren per evitar el que no es mes que una descarada
conculcació dels nostres drets, dels que no som catalans i dels que eu son, i..
l'acusen d'Estat autoritari!!!!!, clar com ells tenen el “fet diferencial”, com
ells tenen privilegis… els que no tenim “la identitat catalana” hem d'aguantar
amb una paciència de sant el menyspreu, que xiulen el nostre himne, que
vullguen privar-nos dels nostres drets, clar, sempre es tracta de lliberta
d'expressió, però després tu atrevix-te a significar-te com a
constitucionalista a Girona, o passa pel costat d'una concentració de coacció
al Tribunal de Justicia de Catalunya amb una bandera d'Espanya, i voras el que
alguns opinen de la teua llibertat d'expressió. Al final, el que son les
perversions del llenguatge, resulta que saltar-se les lleis es democràcia, en
tant que fer que es complisquen es feixisme, no està mal. Damunt en la
propaganda que aquestos dies estan fen per convéncer a la gent que vote “si” a
l'hipotètic referèndum del dia 1 d'octubre, diuen que els catalans mantindran
la doble nacionalitat espanyola i catalana, es a dir, que podran fer us dels
drets de tots, inclús el de vot en decisions que afecten a tota Espanya (això és la doble nacionalitat), i els altres
no podrem decidir sobre el seu. Realment fascinant, amb eixa bicoca, ¿com no
van a tindre seguidors?
Però el problema no ve d'ara,
l'escriptor Ignacio Agustí (autor de les conegudes Mariona Rebull o la
televisiva La Saga de los Rius), deia que “el catalanisme es un
comodí. Sols, no significa res; balbuceja, al marge de la baralla política, el
seu romanticisme solitari. Però amb ell podem jugar-se i guanyar-se partides
polítiques”. Per la seva part, l'historiador catalanista Rovira i Virgili
en el seu El Nacionalismo Catalán (1917), afegia que “el separatisme
català, en el seu aspecte polític, no es mes que un sentiment variable i
condicional”, es a dir, el nacionalisme i el separatisme es poden utilitzar
en moments puntual per guanyar determinades batalles polítiques, i be, hia que
reconéixer-ho, que han sabut utilitzar des de sempre eixe instrument,
evidentment amb la passivitat mes que manifesta de tots els altres.
Molts han dit que la desafecció real
de Catalunya a Espanya comença amb la pèrdua de Cuba a 1898, es possible, entre
altres coses pot ser que per opinions com la del diputat Josep Puig Llagostera,
empresari i membre de la Liga Nacional de Barcelona, hereva directa del Cercle
Hispà Ultramarí, únic partit amb principis negrers d'Espanya, que va fer
famosa la frase “sálvense las colonias y piérdanse los principios”. Si
eixa teoria fora certa, Cuba es va perdre i tot va començar a canviar. Però la
necessitat de moderar i calmar el nacionalisme sempre ha segut una font
inesgotable de recursos cap a eixa part d'Espanya. La llista seria llarga però
podem mencionar sols a títol d'exemple que al període 1955-1964, impulsat en
gran part per les inversions de l'INI (Seat, plantes siderúrgiques, etc.) el
Valor Anyadit Brut de l'eix Catalunya-Cornisa Catábrica, representava el 46'78%
de la riquesa total espanyola, en tant que la població representava el 21'85%
del total, el que explica entre altres coses la forta immigració des d'altres
regions. Es un secret a veus que l'actual sistema de finançament autonòmic,
tant injust per als interessos valencians, es va aprovar a l'època de Rodriguez
Zapatero després d'estar consensuat amb els dirigents catalans (i arreplegades
les seues demandes); a mes a mes la inversió pública al període 1991-2016,
segons dades del Ministeri de Foment arreplegades per l'economista Jose Carlos
Díaz, diuen que Catalunya va ser la primera en inversió estatal, aconseguint el
doble que València o Madrid, i que dividides eixes inversions publiques per
nombre d'habitants, les de Catalunya estan un 10% per damunt d'Andalusia, un
30% per damunt de Valencià i un 50% per damunt de Madrid. Per finalitzar
l'actual ministre d'economia Luis de Guindos, ja ha dit que si el president
Puigdemont retira la convocatòria de l'1 d'octubre, milloraran sensiblement la
finançació catalana des de l'Estat; evidentment, els paga'ns serem, un altra
vegada mes, els que no tenim instruments de presió política, es a dir, els que no
comptem amb eixos màgics “fets diferencials”.
Ací no es tracta de democràcia o de
llibertat, no es eixe el conflicte per que la democràcia i la llibertat, encara
que imperfectes, funcionen a Espanya de manera homologable a la resta d'Europa;
ací de los que es tracta es si en un sistema democràtic la condició de
ciutadania ens conferix o no igualtat de tracte per part de l'Estat,
independentment del “sentiment variable i condicional” de cadascú, ací
es tracta de si les “fets diferencials” de cadascú, per que cadascú es fill de
s'amare i de son pare, les atorgues a uns privilegis a costa de retallar les
drets de les altres.
Els nacionalistes catalans el dia 2
d'Octubre seguiran amb les seues reivindicacions i el seu victimisme, ¿seguirem
nosaltres amb la nostra conformitat i paciència?, aposte que sí.
