domingo, 24 de septiembre de 2017

DIGUEM NO ALS PRIVILEGIS

Ja fa temps que no tinc cap interés per tot el que envolta l'assumpte català, tots sabem que parlem, un seguix les noticies i selecciona algunes opinions, com qualsevol persona mitjanament informada, però en crea una immensa perea dedicar tan sols mig hora a reflexionar, a pegar-li voltes a un tema mes que trillat, per preocupant que siga; no obstant, les esdeveniments de les darreres hores, que pareix que a molts catalans les ha paregut ofensiu que l'Estat (que no Madrid, ni el Govern del PP) es defenga per mitjos legals, i mols prudents diria jo, del que a totes llums jurídiques i polítiques no es mes qu'una subversió de la legalitat per imposar un altra xafant a les minories. Vençem el tedi i posem algunes idees damunt de la taula, idees que per altra part difícilment poden ser originals, despres de tot el que s'ha dit i s'ha escrit durant aquestos mesos.

Si un viu en una casa que es propietat comú, per exemple del matrimoni i de dos fills, ¿direm que cada tros de la casa es d'un dells?, pareix que no, ¿no?, el menjador no serà del marit, o la biblioteca de l'esposa, o el pati de llums d'un dels fills, o l'entrada a la vivenda…, ¿de qui podríem dir que es l'entrada de la vivenda?, absurd veritat, si la casa es de tots, el seu règim de propietat, el més habitual, s'anomena proindivís, es a dir, tot es de tots, tots son propietaris per la seva respectiva quota legal, però eixa quota no es concreta en un tros determinat de la casa sinó que la inclou a tota ella, de manera que tant el marit com l'esposa, com qualsevol dels fills tenen dret a sentir-se en sa casa com a legítims propietaris, tant si estan el menjador, com a la cuina, o a la terrassa, i qualsevol acció sobre ella (una venda, una partició, una reforma integral, etc.) deu d'estar aprovada per tots ells, i en cas que algú dels membres de la família faça un us incorrecte d'eixa propietat compartida, seran les jutges els qui aplicaran la llei. 

Doncs be, el que en una vivenda es un proindivís, en una nació podem anomenar-ho sobirania, es a dir, jo que soc valencià puc exercir la meua sobirania, o el que es el mateix, puc disfrutar dels beneficis, i també he de complir amb les obligacions que en pertoquen, tant si estic a Beneixama, com si estic a Freixeiro, a Úbeda o a Sant Feliu de Guixols. De la mateixa manera un natural per exemple de Sant Joan de Vilatorrada podrà sentir-se en sa casa, i exercir i disfrutar dels seus drets ciutadans (sanitat, educació, serveis socials, etc.) si per un casual un dia es troba en Quintanilla del Monte, que si no recorde mal en un poble de Burgos. La sobirania ens dona la condició de ciutadans, i per lo tant ens iguala en drets…., i obligacions, perquè si un beneixamut se salta un semàfor en roig al seu pas per Azcona, que es basca, però que també deu tindre semàfors, incomplix una obligació, i per tant serà sancionat. Si açò ens pareix a tots el mes normal del mon, ¿perquè ara els nacionalistes catalans volen ells soles decidir, i com ja pareix que han fet, pillar la determinació de quedar-se amb una part de la casa i els altres no podem dir res?, ¿no es també ma casa per un acord que al seu moment varem pillar tots per voluntat pròpia?, ¿no es ta casa?, ¿perquè ells volen tindre un dret en exclusiva i als altres ens el voler privar?, ¿no es diu açò voler tindre privilegis respecte a les demés?

Però es que a mes a mes, dona la casualitat que el tros que ells volen en exclusiva, i sense que els altres pugem dir res, es el que te la porta principal d'eixida i entrada a la casa comú, per la que passen els millors trens, els millors carreteres, els connexió d'alta tensió i gas amb la resta d'Europa, etc., i s'ha pagat per tots els espanyols durant dècades a través dels corresponents impostos, i resulta que encara tendríem que demanar-los permís de pas!!!. Per algun motiu que se'ns escapa resulta que els no catalans no podríem votar sobre un assumpte que ens afecta de ple, que afecta al nostre benestar, als nostres interessos, a les nostres inversións…, sols podrien fer-ho els catalans amb eixe títol,  per la simple raó que eu diuen ells. Ha de ser alguna herència oculta que va deixar Guifré el Pilós, potser  quelcom paregut al que molts segles després li va passar al senyor Pujol, o per algun “fet diferencial”, que els dona eixe dret en exclusiva. De no ser així un, que ha pagat la seua quota alíquota a l'igual que s'on pare, que s'avi i que el seu besavi, no acaba d'entendre perquè no tenim dret ni tan sols a votar. ¿Qui es un membre de la casa per a llevar-li un dret a un altre? En pareix a mi que quan algú s'auto atorga un privilegi sobre el bé comú, als altres ens estan robant un dret

Quan les coses es plantegen amb estos termes, els nacionalistes solen apel·lar a una especie de mantra meravellós que anomenen “dret a decidir”, tan meravellós i màgic es que ninguna constitució de països homologables al nostre el reconeix però clar, qui es excepcional es excepcional, això hia que reconéixer-ho.

Però es que la cosa no acaba ahí, resulta que el Parlament catalá en dues sessions que deurien avergonyir a qualsevol persona amb un mínim sentit democràtic, xafant a l'oposició, no deixant-los presentar esmenes, saltant-se a la torera els informes jurídics del seus propits lletrats, ha vulnerat, a trepitjat la Constitució de tots, el seu Estatut d'Autonomia i a qualsevol que passara per allí; davant d'eixa situació L'Estat, complint la seua obligació i amb una prudència que de vegades ralla el ridícul, pren unes mesuren per evitar el que no es mes que una descarada conculcació dels nostres drets, dels que no som catalans i dels que eu son, i.. l'acusen d'Estat autoritari!!!!!, clar com ells tenen el “fet diferencial”, com ells tenen privilegis… els que no tenim “la identitat catalana” hem d'aguantar amb una paciència de sant el menyspreu, que xiulen el nostre himne, que vullguen privar-nos dels nostres drets, clar, sempre es tracta de lliberta d'expressió, però després tu atrevix-te a significar-te com a constitucionalista a Girona, o passa pel costat d'una concentració de coacció al Tribunal de Justicia de Catalunya amb una bandera d'Espanya, i voras el que alguns opinen de la teua llibertat d'expressió. Al final, el que son les perversions del llenguatge, resulta que saltar-se les lleis es democràcia, en tant que fer que es complisquen es feixisme, no està mal. Damunt en la propaganda que aquestos dies estan fen per convéncer a la gent que vote “si” a l'hipotètic referèndum del dia 1 d'octubre, diuen que els catalans mantindran la doble nacionalitat espanyola i catalana, es a dir, que podran fer us dels drets de tots, inclús el de vot en decisions que afecten a tota Espanya (això és la doble nacionalitat), i els altres no podrem decidir sobre el seu. Realment fascinant, amb eixa bicoca, ¿com no van a tindre seguidors?

Però el problema no ve d'ara, l'escriptor Ignacio Agustí (autor de les conegudes Mariona Rebull o la televisiva La Saga de los Rius), deia que “el catalanisme es un comodí. Sols, no significa res; balbuceja, al marge de la baralla política, el seu romanticisme solitari. Però amb ell podem jugar-se i guanyar-se partides polítiques”. Per la seva part, l'historiador catalanista Rovira i Virgili en el seu El Nacionalismo Catalán (1917), afegia que “el separatisme català, en el seu aspecte polític, no es mes que un sentiment variable i condicional”, es a dir, el nacionalisme i el separatisme es poden utilitzar en moments puntual per guanyar determinades batalles polítiques, i be, hia que reconéixer-ho, que han sabut utilitzar des de sempre eixe instrument, evidentment amb la passivitat mes que manifesta de tots els altres.

Molts han dit que la desafecció real de Catalunya a Espanya comença amb la pèrdua de Cuba a 1898, es possible, entre altres coses pot ser que per opinions com la del diputat Josep Puig Llagostera, empresari i membre de la Liga Nacional de Barcelona, hereva directa del Cercle Hispà Ultramarí, únic partit amb principis negrers d'Espanya, que va fer famosa la frase “sálvense las colonias y piérdanse los principios”. Si eixa teoria fora certa, Cuba es va perdre i tot va començar a canviar. Però la necessitat de moderar i calmar el nacionalisme sempre ha segut una font inesgotable de recursos cap a eixa part d'Espanya. La llista seria llarga però podem mencionar sols a títol d'exemple que al període 1955-1964, impulsat en gran part per les inversions de l'INI (Seat, plantes siderúrgiques, etc.) el Valor Anyadit Brut de l'eix Catalunya-Cornisa Catábrica, representava el 46'78% de la riquesa total espanyola, en tant que la població representava el 21'85% del total, el que explica entre altres coses la forta immigració des d'altres regions. Es un secret a veus que l'actual sistema de finançament autonòmic, tant injust per als interessos valencians, es va aprovar a l'època de Rodriguez Zapatero després d'estar consensuat amb els dirigents catalans (i arreplegades les seues demandes); a mes a mes la inversió pública al període 1991-2016, segons dades del Ministeri de Foment arreplegades per l'economista Jose Carlos Díaz, diuen que Catalunya va ser la primera en inversió estatal, aconseguint el doble que València o Madrid, i que dividides eixes inversions publiques per nombre d'habitants, les de Catalunya estan un 10% per damunt d'Andalusia, un 30% per damunt de Valencià i un 50% per damunt de Madrid. Per finalitzar l'actual ministre d'economia Luis de Guindos, ja ha dit que si el president Puigdemont retira la convocatòria de l'1 d'octubre, milloraran sensiblement la finançació catalana des de l'Estat; evidentment, els paga'ns serem, un altra vegada mes, els que no tenim instruments de presió política, es a dir, els que no comptem amb eixos màgics “fets diferencials”.

Ací no es tracta de democràcia o de llibertat, no es eixe el conflicte per que la democràcia i la llibertat, encara que imperfectes, funcionen a Espanya de manera homologable a la resta d'Europa; ací de los que es tracta es si en un sistema democràtic la condició de ciutadania ens conferix o no igualtat de tracte per part de l'Estat, independentment del “sentiment variable i condicional” de cadascú, ací es tracta de si les “fets diferencials” de cadascú, per que cadascú es fill de s'amare i de son pare, les atorgues a uns privilegis a costa de retallar les drets de les altres.

Els nacionalistes catalans el dia 2 d'Octubre seguiran amb les seues reivindicacions i el seu victimisme, ¿seguirem nosaltres amb la nostra conformitat i paciència?, aposte que sí.