(Article publicat a la Revista BIGNERES)
Dir que la història del bandolerisme va indissolublement unida a la nostra pròpia història és sens dubte un aforisme exagerat, encara que no per això li falte una certa raó. Hi ha abundant literatura d'este fenomen per exemple en època morisca, encara que sens dubte és el segle XIX el que més referències novel•lesques i cinematogràfiques ens porta a la nostra memòria. A això van contribuir decisivament la llarga llista d'escriptors viatgers europeus, fonamentalment francesos i anglesos que per aquells anys ens van visitar, i que van arribar a popularitzar tot tipus d'històries d'uns personatges que apareixeran a partir de llavors en el subjectiu món dels herois i els vilans.
Washington Irving, Dumas, Stendhal o Víctor Hugo per citar alguns d'ells, van contribuir com ningú a pintar el retrat d'una Espanya exòtica i retardada, solcada per camins intransitables, i habitada en el seu extens i de vegades inaccessible medi rural, per gents que no dubtaven a tirar-se a la muntanya en un intent desesperat d'alleujar les precàries condicions econòmiques en què vivien. Sense llevar-los en absolut la raó allí on la tenien, les seues descripcions resulten de vegades fantasiadores i exagerades, com li ocorre a l'autor de Els Miserables, que sense xafar mai terres alacantines descriu per exemple la gran quantitat de minarets existents en la nostra província i que evidentment els que els van buscar després no van aconseguir mai trobar. Siga com siga, per a tots ells els bandolers s'havien convertit en l'ingredient necessari que tot bon viatge d'aventures havia de contindre; viatjar per la península i no topar-se amb la consegüent partida, podia arribar a suposar tot un desencant. I cal reconéixer que precaució no els faltava, així, Alejandro Dumas diu que per a vindre a Espanya es va portar “més de sis caixes que contenien carrabines, fusells, pistoles i ganivets de caça, tot això en abundància”, per descomptat ningú podría acusar-li d'imprevisió.
El bandolerisme espanyol del segle XIX, recordem, el segle de la caiguda de l'Antic Règim, de la Guerra de la Independència, del Carlisme, de la Primera República, etc., té a més una peculiaritat que sense cap dubte el fa més interessant, i és la seua vinculació amb les diferents causes polítiques que veuen la llum en eixa centúria, convertint-se en una forma usual de finançament utilitzat per exemple tant per carlins com per federals, per a entendre'ns, la ultradreta i la ultraesquerra respectivament de l'època. Doncs bé, en este ambient es desenrotllaran les corregudes de Francisco Samper àlies Palloc, per la nostra comarca.
Palloc era natural de la Marina, però les seues incursions en la nostra comarca i inclús la zona sud de la província van ser freqüents. Junt amb altres coneguts bandolers com Carvajal, Pallets, Tomaset el de Petrer, etc., estava adscrit al sector liberal-federalista. Al setembre de 1868 D. Eleuterio Maisonnave, un dels principals dirigents de l'alçament contra Isabel II a Alacant, li va arribar a entregar quatre-cents reals de velló junt amb unes instruccions perquè la insurrecció fructificara en la província, possiblement este fóra el començament d'una relació de tipus mercenari. Sabem que Palloc “es trobava el 22 de setembre de 1868 a Beneixama, d'on va passar a Biar. En eixe mateix dia van entrar a Elda, amb vint hòmens, Tomás Bertomeu i Carvajal, cremant el retrat d'Isabel II, constituint una Junta Revolucionària i apropiant-se de seixanta-tres duros i set carrabines abans d'eixir per a Monòver. Per totes les bandes contribuïen al triomf de La Gloriosa. El 16 d'octubre, Palloc, amb la seua partida, composta per 68 individus, va entrar a Elx, traient de la presó a quatre presos” (1) . El 6 d'octubre va tornar a Beneixama, on va robar dels fons del Sindicat de Regs la quantitat de tres mil reals, que tenia en el seu poder el Depositari D. Vicente Sanz. Serà en 1877, restaurada tres anys abans la monarquia de la branca borbònica amb Alfons XII, quan a petició dels regants s'instruïsca un expedient per part de l'Ajuntament per a intentar aclarir els fets. El que es buscava era si veíns de Beneixama havien informat Palloc sobre l'existència dels dits fons en poder del depositari, però després d'interrogar als testimonis Teodoro Ruiz Mataix, Juan Blanc Mestre i Juan Silvestre Navarro, no van aconseguir establir-se responsabilitats, determinant-se finalment per la comissió presidida per l'alcalde D. Miguel Parra, que la mitat dels fons sostrets els assumira el Sindicat i l'altra mitat “l'abone esta Vila pels mitjans que per a això puguen arbitrar-se, sense que li siguen onerosos a la dita localitat” (2) .
Entre eixes dos dates tenim el testimoni del senyor Joaquín Antonio Sendra de Montserrat, hisendat natural de Pego que crea la seua pròpia partida liberal; en el seu dietari pot llegir-se, “El 28 a la vesprada (setembre de 1868), vaig rebre notícies que les forces pronunciades a Alcoi, es dirigien cap a Pego; de Parcent vaig passar a Murla, cap a on s'acostaven Palloc i El senyor Agustín Albons (Palletes) i al trobar-nos a Orba, convenim passar junts a Dénia. El dia 30 a les 4 del matí entrem a Dénia i ocupada esta ciutat. Es va formar la Junta Revolucionària, traient 2.000 durs de l'Administració de Duanes, que se'ls va quedar Palletes”. “El dos d'octubre de 1868 vaig rebre un propi de Pego manifestant-me que Palloc, Tomaset i D.Camilo Pérez, havien entrat a Pego amb la intenció de sorprendre la vila i donar la situació al partit moderat” (3) . Com veiem, l'activitat de Palloc i de la seua nombrosa partida a favor de la causa era frenètica, i les accions de rebel•lió a favor de la revolució contínues.
De nou el 13 d'octubre de 1869 Palloc ocupa Beneixama, Banyeres de Mariola i Onil, on establixen una altra Junta Revolucionària i alcen barricades, no obstant això l'ocupació dura poc més d'una jornada donat el poc suport local aconseguit i la proximitat de les tropes regulars al comandament del coronel Arrando, que els perseguix en la seua fugida cap a la Marina, aconseguint dissoldre la partida el dia 22. No obstant Samper havia aconseguit a Onil un botí de 2.400 reals, provinents dels fons recaptats pel Registrador de la Propietat. Serà en 1872 quan tinguem noves notícies de Palloc en la nostra comarca; al novembre d'eixe any sembra el pànic a Alcoi, arribant a ocupar la ciutat. De nou a les poques hores d'este nou colp d'audàcia va haver d'abandonar la població.
Com veiem Palloc va ser un dels principals capitostos revolucionaris, en el fet que les seues actuacions de bandidatge van contribuir almenys en part, a finançar el moviment subversiu contra Isabel II i a favor de La Gloriosa, revolució que com sabem donaria lloc al anomenat sexenni democràtic. De la seua importància ens parla el mateix Pérez Galdós que el cita en la seua Espanya Tràgica, dins de la sèrie dels Episodis Nacionals, en un viatge amb tren des de Madrid a Alacant, acompanyat d'altres capitostos, i indicant que “van sublevar molts pobles de la província; es van batre amb els pandorgos, que així anomenaben els monàrquics per allà; van ser vençuts…, la tropa els va donar caça, els va abrasar… al pobret Froilán ens li van afusellar…, els altres es van amagar, van volar…” (4) .
Del seu final, només un any després, ens parla Bernat Capó en el seu Costumari València. Pel que s'ha vist va ser un altre bandoler dit Fullana qui acabarà amb la seua vida. La descripció quasi novel•lada que Capó ens oferix és la següent:Un dia arribà a Murla el Palloc, cap d´una partida que dominava la vall d´Alcalà, …, i després de fer el fatxuda pels cuatre carrers del poble (…) se n´anà ufà i satisfet pensant que havia aconseguit d´acollonar el Fullana, que no havia donat senyals de vida. Sería cap a hora foscant, pasada la darrera casa del poble i de camí cap a Benigembla, quan escoltá una crida:
- Palloc!L´al.ludit només tingué temps d´entreveure el seu matador, el foc del trabuc li donà en el pit i caigué abatut. Donada la seua forma de vida i les circunstàncies de la seua mort, o pot ser perquè fos descendent de moriscos, el capellà d´aleshores no va permetre que si li donés cristiana sepultura i el Palloc fou soterrat sota el segon escaló , a l´entrada del cementeri. I allí segueix i tothom el trepitja quan hi entra” (5).
______________________________
(1) El Republicanismo Federal en Alicante. Froilán Carvajal y el diario "La Revolución". Concepción Fernández.
(2) Arxiu del Sindicat de Regs de Beneixama.
(3) Calpe, tierras y almas. José Luis Luri y José Antonio Sala.
(4) Episodios Nacionales. "España Trágica". Benito Pérez Galdós.
(5) Costumari Valenciá. Coses del poble. Bernat Capó.
