Crec
que tots hem sentit molt a sovint l'afirmació de que tant Beneixama com Biar, el
Camp de Mirra i la Canyada hem pertangut a la comarca de l'Alcoià, i que
després, per raons que solen relacionar-se amb el centralisme borbònic, o
inclús amb el franquisme, passem a l'Alt Vinalopò, però… ¿realment ha sigut
així?, ¿durant quina època hem sigut de l'Alcoià?, ¿quants anys?, ¿quins motius
son exactament els que motivaren el canvi? No fem apriorismes, no contestem amb
pressa, posem a treballar la curiositat i submergir-nos a les papers buscant
una resposta que ens aclareixca mitjanament on han estat adscrits la Vall de
Beneixama, i per la seua proximitat, la Vall de Biar.
Començem
per considerar l'orografia del territori com a factor influent en
l'organització humana, en paraules de Piqueras y Sanchis (La Organización
Histórica del Territorio Valenciano, 1992) “El medi físic, com factor
condicionant o contribuent a l'ordenació; les vies de comunicació, com a
principals agents de l'articulació territorial; y el poblament humà, com a
manifestació i fonament de l'organització”. És a dir, ¿en quina “comarca
natural” hem estat enclavats des del principi dels temps?
Començem
per dir que el Vall del Vinalopó és una fossa tectònica que talla de nord a sud
el sistema bètic valencià, i que des dels primers moments ha sigut la principal
eixida natural des de la Meseta Central fins a la costa alacantina, i que la Vall
de Beneixama, que conduïx les primeres aigües del Riu Vinalopó des de l'est de
la Serra de Mariola fins al Camp de Mirra, com també la Vall de Biar, que
empara al riu a l'altre costat de la Serra de la Vil.la fins a Villena, no són
sinó els corredors naturals que, a la volta que zones de riquesa agrícola i per tant d'assentament humà, desembocaven en eixa gran planura que en època
ibèrica albergarà la Via Heraclea i en
la romana la Via Augusta. Per altra
part, l'eixida natural d'Alcoi seguiria, com era normal en l'antiguitat, cap a
Gandia, seguint el curs del Riu Serpis o Riu d'Alcoi, o cap a la Marjal
Pego-Oliva, seguint la Vall de la Gallinera. És a dir, l'orografia del
territori ens diu que la relació “natural”, en moments en que les comunicacions
no eren evidentment el que son ara, serà la que ens comunicava cap a la zona de
Villena i des d'ahí al litoral alacantí, mes que a la d'Alcoi, per mes que les
comunicacions a través d'algun camí existiren, passant per Banyeres.
Per
altra banda, abans de la constitució del nou Regne de València per Jaume I, ¿qué
passava? Fem un breu repàs. Són els Ibers els primers pobladors del nostre
territori en els que podem encontrar algun grau d'evolució que podem anomenar
com a urbà, en la que ja encontrem un cert grau de jerarquització d'uns
poblaments mes grans sobre altres més menuts, es a dir, en un cert grau
d'influencia territorial. Més o menys ajusten-mos a les actuals terres
valencianes, encontrem quatre tribus: Ilercavons, Edetans, Olcades i
Constestans; la nostra zona pertanyeria a aquesta última, ocupant la seua
influència des del Riu Xuquer fins a Elx o inclús a Cartagena, sent ciutats
mitjanes el Tossal de Manises (Alacant), El Monestil (Elda), La Serreta (Alcoi),
La Bastida de les Alcuses (Moixent), Covalta (Albaida), i les principals Saeti
(Xàtiva), Meca (prop d'Ayora) e Ilici (Elx). Res podem dir, almenys a partir de
la bibliografia a la nostra disposició, de la relació concreta amb alguna d'eixes
poblacions més importants, en cas que ací hi hagueren habitants, però si
significar que tant la Via Heraclea com la Via Augusta, autèntic eix
vertebrador del territori, passaven per Villena, amb el poder d'atracció que
això comportaria.
A
l'època romana, després de la derrota de Cartago, encontrem ja les primeres
mostres d'una planificació territorial més ambiciosa; almenys fins a final del
segle III l'actual territori valencià estarà repartit entre dos províncies o conventus:
el Tarraconensis i el Cartaginensis, a la que nosaltres
pertanyeríem. Bé, dins d'eixa organització del territori tenen importància les conegudes com a Centuriacions, llocs
on s’instal.laven soldats una volta llicenciats, amb el doble fi de
cultivar la terra (aquestos assentaments sempre estaven en les terres mes
fèrtils), i a la volta exercir un cert control del territori circumdant. Doncs
be, entre Caudet i Villena, al costat esquerre de la Via Augusta es trobaria
una important centuriació, coneguda com Casas Juntas o Casas del Campo, que
tindria influència amb tot el voltant, fins a Banyeres, valent-se d'una xarxa de camins secundaris,
principalment el Camí de Caudet.
Es
de suposar que, en la divisió per bisbats de l'època visigòtica, no canviaren
molt les coses pel que a nosaltres respecta, en tant que la invasió àrab
provocaria la nostra pertinença a les directrius islàmiques durant la friolera
de cinc cents anys.
Sharq
Al-Andalus, així es denominava la zona que més o menys componen les actuals
terres valencianes i gran part de Murcia. En la primera època, l'anomenada
califal, els nostres quatre pobles estaríem integrats a la “kura” o província
de Tudmir, que bàsicament incloïen les conques dels rius Vinalopó i Segura, amb
capital a Oriola, i que després passaria a Murcia. Peró a partir de la
disgregació en les anomenats Regnes de Taifes, les canvits fronterers foren
freqüents dona la bel.licositat. de l'època, de manera que sobre els
segles XI i XII, a València existirien quatre demarcacions al voltant de
quatre grans ciutats: València, Xàtiva, Denia i Murcia; quedant pel temps
Xàtiva i Denia, baix la influencia de València. La línea frontera entre
Xàtiva-Dénia i Murcia, estaria precisament a Villena, el que seria el precedent
de la frontera assenyalada en el futur Tractat d'Almizrra. Nosaltres estaríem
en la província de Xàtiva, que inclouria unes ciutats de segon ordre (Amal),
que funcionarien com a capitals comarcals; a Xàtiva tindrien eixa funció entre
altres Biar (front a Villena que com ja hem dit seria de Murcia), en tant que
en la de Dénia estaria a Cocentaina, amb influència en tota la conca del Riu
Serpis des d'Alcoi fins la zona de la Safor.
