A falta que
alguna universitat nord-americàna de nom impronunciable, publique el definitiu
estudi que justifique la capacitat emotiva d'alguna especie animal, lo que no
tindria res de sorprenent a la vista del comportament irracional de tants
humanoides, pareix prou consensuat que una de les característiques que
diferencien als humans de la resta de les especies animals, es la capacitat
d'emocionar-se.
I
emocionar-se, sentir-se sumit en un estat d'ànim capaç no sols d'alterar la
nostra psique sinó també, i sobre tot, els nostres biorrítmes de la manera més
incontrolable. Ens pot passar de manera solitària, potser la mes freqüent, a
l'escoltar per exemple la Novena de Beetowen en versió coral, o sumint-se en un
tràgic ambient davant del Guernica, o al deixar-se llevar, per exemple,
pel gregorià cantat pels monges de Samos un vesprada de pluja i vent. Però
tembé podem sentir-se emocionats de manera col·lectiva, amb un grup amorf on no
s'escolte ninguna veu individual, amb amics o desconeguts, sempre que ens
encontrem en el moment i en el lloc adequat. Aquesta segon manera te una
peculiaritat especial, i es la d'establir en tot eixe grup una especie de
boirina que els vincula, un lligam que ens fusiona en l'heterogeneïtat.
Crec que es
el que va passar a Beneixama entre el catorze i el quinze d'aquest més d'agost,
en la romeria de la Divina Aurora al Salze, i el seu retorn a l'ermita. El motiu,
ja el sabem tots, era el trasllat de la nova Imatge estrenada a l'any 1940, i
que substituïa a l'anterior, destrossada per l'anticlericalisme mes absurd
durant la Guerra Civil. No cal detenir-se en els detalls històrics perquè a la
fí no erem mes que l'excusa per aconseguir, com crec que va ser, eixe moment
d'emoció col·lectiva que hem tingut la sort de viure al nostre poble.
I estic
parlant d'emocións, no de creençes religioses, perquè segur que gran part dels
que estaven presents els animava la creença devota amb la Mare de Deu i amb tot
el que això suposa, però amb ells n'haurien altres amb menys certeses
doctrinals, que eu farien pel que la pròpia figura de la Mare de Deu, al cap i
a la fi una escultura de fusta, hi ha suposat al llarg de la vida no sols per a
ells sinó també als seus avantpassats, o inclús per altres motius més trivials
i fútils que cadascú sabrà.
Però al
final el que veiem es la tremenda capacitat que te'l fet religiós, repetisc,
independent de les creençes de cadascú, per aconseguir emocionar, i a més
fer-ho de manera oberta, col·lectiva, social.
En uns
moments en què tots busquem maneres de relaxar-nos, de “encontrar-nos a
nosaltres mateixos” a través de costoses sessións se psicoteràpia, de buscar en
llunyanes religions orientals camins de meditació, no ens domen conter del que
ens es propi a la nostra cultura, del que tenim tan prop com girar el cantó,
per aconseguir eixa elevació moral, eixa espiritualitat, religiosa o no, que
ens emociona i per eixe camí, ens fa gent mes racional, mes sensible, i a bon
segur, mes conscients del que som.
Es cert que davant qualsevol manifestació religiosa estan aquells que
la miren per damunt del muscle, amb eixa supèrbia suposadament intel·lectual
però que la majoria de vegades es d'un infantilisme de rialla, per la que es
creuen superiors a la resta que consideren inculta, però bo, això es tan
inevitable com la sal en l'arròs, però també tan prescindible com l'all en la
taula.
