de Josep Martínez Sanchis
Als darres anys estem assistint a una contínua publicació d´estudis que tenen com a centre distints aspectes o personatges de Beneixama. Va començar a l'any 1993 amb “María, Divina Aurora”, de D. Miguel Payá Andrés, editat per la Parròquia Sant Joan Baptista i “El Cardenal Miguel Payá y Rico”, d'Amador Sempere Galiana, a càrrec de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer; a l'any 1999 amb “La Estudiantina y Beneixama. 75 años de historia compartida” i “Jose Mª Milán. Vida y obra de un benejamense”, editats per la Comparsa d´Estudiants; “Aproximació a l'historia de Beneixama: 1245-1850”, de Josep A. Ferre Puerto, editat pel nostre Ajuntament i “Rondalles de la Vall d´Albaida i L´Alcoià”, de Francesc Gascón, a càrrec de l´Ajuntament d´Ontinyent; i a l´any 2004 “Usos i virtuts de les nostres plantes”, de Juan Sirera Valls, editat pel Grup de Danses de Beneixama. A aquestos ia que afegir la interessantíssima serie finançada pel Proder i escrita per Pedro Zapater Espinosa i Mª Dolores Valdés Sanjuán composta per “Guía de la arquitectura del agua”, “Castillos y Torres en la Edad Media” i “Guía de la Arquitectura Industrial”, a més d´altres també de caràcter comarcal, però que tenen dades interessants referides a Beneixama, com “Molinos papeleros del Alto Vinalopó”, de Juan Castelló Mora, editat per l´Associació Cultural Font Bona de Banyeres. A aquestos llibres se sumen els abundants articles que cada any apareixen als Programes de Festes, tant de Beneixama com de pobles veins. L´últim en sumarse a esta llista es el dedicat al nostre literat mes reconegut, “Joan B. Pastor Aicart. Més enllà de la poesia”, escrit pel beneixamut Josep Martínez Sanchis i editat per Publicacions de la Univertitat de València.
Feia falta aquest llibre; de Pastor els beneixamuts teníem una imatge potser excessivament estereotipada provinent del ressò que cada setembre ens arriba a l'escoltar les seves ambaixades en les festes de Moros i Cristians, i això sent important perquè en el fons si que reflexa parts de la seva personalitat i del seu ideari, no eu era tot.
El llibre es dividix en set capítols i un interessant epíleg on s´arreplega una mostra de la seua diversa obra. En els tres primers capítols i seguint el relat biogràfic, s´exposa la producció literària de cada moment, en tant que del quart al sèptim s´aprofundix a l´obra assagística, el teatre i les ambaixades, acabant amb altres escrits menys destacables.
Martinez ens mostra al seu llibre aspectes de Pastor fins ara desconeguts o almenys oblidats, com l'etapa republicana i fins i tot revolucionaria viscuda a la joventut valenciana, quant era estudiant de medicina a aquella ciutat. Als seus escrit d´aquesta època ja veiem en Pastor aspectes del seu caràcter que no l´abandonaran mai, com la vehemència i el coratge amb el que defensa les seues idees, així com la costum de no “dar callada por respuesta”, en ninguna polèmica. El nostre escriptor veu en eixe moment a la república com l´única possibilitat de regeneració d'Espanya, front a una societat de castes e injusta, personificada amb les borbóns. Mes que republicà per sé, en sembla un adelantat del dolent per Espanya, que esclatarà amb la Generació del 98; com assenyala Martínez a l'apartat dedicat a les assaigs, “La idea posterior que Pastor expressa d'Espanya l´instal.la del tot en el patriotisme. Des de Catalanya a Andalusia tot és una pàtria. La mateixa pàtria abandonada i malmesa que caldria recuperar per bé del futur”.
Un altra de les peculiaritats on Martínez posa l'accent es en la participació de Pastor en la Renaixença Valenciana. Efectivament el nostre poeta contribueix al moviment cultural que fonamentalment al cap i casal, impulsen Teodor Llorente, Vicent Boix o Constantí Llompart, i eu fa junt als demés, com diu l'autor, no volent “dur més enllà d'una qüestió cultural el renaixement de la llengua i la cultura del país”, es a dir, lloar a València i lluitar per traure de l'oblit la seua cultura i la seua llengua, mai suposarà deixar d'estimar a Espanya, aspecte certament criticable pels estudis al voltant de la Renaixença apareguts a la segona mitat del segle XX, on en la majoria dels casos renaixement cultural i reivindicació política deurien d´haver anat de la mà. Pastor primer anomena a la seua llengua llemosí, i quant deixa de fer-ho li diu valencià, però segon pareix a la vista de l'estudi de Martínez, mai es referix a ella com catalá, encara que reconeix sense cap problema el tronc comú de les dos. En aquet aspecte, no acabe d'entendre perquè l'autor de l´estudi, que es referix en algunes ocasions a l'actual conflicte lingüístic, utilitza la denominació de catalá a la llengua en la que Pastor escriu un bon nombre de poesies, quant perfectament podria dir-li valencià, lo que des del meu punt de vista seria mes apropiat si atenem tant la terminologia utilitzada per Pastor com a la seua denominació oficial. En qualsevol cas, el que Martínez posa en relleu es l'important paper desenvolupat per Pastor en aquest moviment, així com que caldrien nous estudis que revisen la Renaixença Valenciana mes enllà de la interpretació “un tant maniqueista” feta per Úbeda i Guarner als anys 60. L´autor ens apunta uns treballs del professor Rafael Roca que deurem estudiar prompte.
El tercer aspecte important del llibre de Martínez es sense dubte el dedicat a l'assaig. L´autor ens dona un complet repertori de la temàtica abordada per Aicart, des de la mística, a la relació entre religió i ciència, al materialisme, al racionalisme o a la interessantíssima posició que pilla amb relació a les idees que Darwin exposa a "L´origen de les espècies", mostrant-nos els seues interessants opinions en assumptes com el paper de la dona, l'educació com a element de desenvolupament social o la igualtat de les homes i l'esclavitud. Punt i apart mereix l'assaig "La novela moderna. Cartas críticas", que Pastor dedica al Naturalisme i com molt bé posa de relleu Martínez, escriu una de les mes fonamentades e influents critiques a aquest moviment literari representat fonamentalment per Emil Zola. Després de la lectura d'aquest apartat i del dedicat als articles periodístics, ens meravella com Pastor, un metge resident en un poble menut com es Beneixama, i que abandonava amb molt poca freqüència, podia estar tant al dia dels corrents intel.lectuals no sols d'Espanya sinó també d'Europa, qüestió que ens deixa en les ganes de submergir-nos en la seua biblioteca i esbrinar els fons d'informació que tenia. En qualsevol cas, la formació acadèmica de Martínez, llicenciat en Filosofia, i la manera tant senzilla com u exposa, es fonamental perquè els lectors puguem endinsar-nos en les idees de Pastor expressades amb estos textos.
En resum, Martínez ha escrit un llibre realment important, i que serà fonamental no sols en els futurs estudis que es fasen de Joan Bautista Pastor, sinó de la Beneixama a cavall de les segles XIX i XX, i fins i tot, d'aspectes mes generals com la Renaixença Valenciana. Des d'ací no podem mes que donar-li la nostra enhorabona pel treball, i desitjar que continue a la seua llavor assagística.
2 comentarios:
Benvolgut Antonio, en primer lloc donar-te les gràcies per l'extens comentari que has fet al meu llibre i l'atenció i el temps que li has dedicat. En efecte era ja hora que tinguérem un major coneixement de l'obra i també de la vida de J. B. Pastor Aicart, un home ben curiós i molt treballador. Si el meu llibre és d'alguna utilitat done per ben servit el temps invertit.
Voldria aprofitar l'espai del teu bloc per fer algun comentari a algunes de les coses que afirmes en aquesta "entrada".
1. És cert que Pastor era un patriota espanyol, tal i com afirmes, i que mai no va participar en cap projecte polític vinculat al nacionalisme valencià o català. Al mateix temps el contingut dels seus poemes mostra una diferència amb altres poetes de la Renaixença com Llorente (tal i com intente demostrar a la pàgina 47 del llibre). Sembla que Pastor remarca la "felicitat" que li produiria una retornada dels furs eliminats per Felip V. A altres poemes posteriors mostra idees paregudes.
2. És cert que Pastor anomena "llemosí" a la llengua en la qual escriu i que, una vegada eliminada eixa denominació entre els escriptors valencians, passa a anomenar-la "valencià". Però no és correcte que, tal i com dius, Pastor reconega "el tronc comú de les dos" perquè Pastor mai no va pensar que es tractava de "dos" llengues que compartien el tronc, sinó que al meu entendre, va tindre sempre molt clar que es tractava de la mateixa. Prova d'això és que durant tota la seua vida va participar en certàmens literaris convocats a Catalunya -guanyant més d'una vegada-, també que quan lloa a mossèn Jacint Verdaguer li diu clarament "ta parla que és la meua" i que quan escriu a Àngel Guimerà (com Verdaguer, també català) li recorda que ell (Pastor) també és "amant de nostra parla materna" i que lluitarà com el primer per ella (pàg. 103). La carta també mostra el desig d'estretir els lligams entre els autors valencians i catalans. Aquestes són proves més que suficients per assabentar-nos sobre quin era el pensament de Pastor respecte de la llengua que parlava. Si utilitze la denominació "català" al meu llibre és per no multiplicar inútilment els noms d'una mateixa llengua. Com saps, mai resulta un problema per als castellans reconéixer diferències importants en la seua llengua -des d'Argentina a Mèxic o des de Càdis a Valladolid- i al mateix temps reconéixer la seua unitat. En canvi respecte del català aquestes diferències converteixen cada varietat dialectal en una nova llengua amb els problemes, conflictes, desunions i perjudicis que això suposa. No estic ara parlant de política, sinó estrictament de filologia, i en tot cas reivindicant el mateix esperit d'unitat que defensava el nostre catòlic i conservador escriptor.
Per acabar, agrair una vegada més el teu interés pel llibre i la creació d'aquest espai per a la discussió serena.
Josep, agraïxc el teu comentari i per supost, done per bons els teus arguments. En quant el assumpte de la denominació de la llengua, es una opinió personal mèua que no te mès.
Pel bé de tots, ànim i seguix escrivint.
Una forta abraçada.
Publicar un comentario