Des de 1976 el Camp de Mirra, i dic el Camp de Mirra i no altra cosa,
perquè es tot el poble el qui eu fa,
representa amb una solemne dignitat un dels fets senyers de l'historia del
Regne de València: el Tractat d'Almirra. Els intèrprets, ja eu sabeu, son en la
seua immensa majoria, camputs de totes les edats i condicions, actors
aficionats, amants de la seua historia i enamorats del seu poble. Molts d'ells,
la majoria, han canviat al llarg d'aquestos anys, en un relleu que les habitants
del Camp tenen com a natural, senyal que la teatralització del fet històric ha
segut assumida per eixa consciència col·lectiva que tenim els pobles menuts i
que tant ens cohesiona.
L'historia es de sobra coneguda: el 26 de març de 1244, “… aquell dia
tan famós/que, per cert, era dissabte”, el Rei Jaume I en representació de la Corona d'Aragó i l'nfant
Alfonso, de la de Castella, signaren al Castell d´Almirra un pacte que fixava
la frontera sud del nou Regne de València.
Les negociacions foren difícils, com es de supondre entre dos Corones
que es disputaven les noves terres a conquerir als moros, però com diu el rei
En Jaume en la seua Crònica, al final “férem els nostres documents, amb butles,
entre nós i l'Infant don Alfonso, i ens separàrem com a bons amics, i l'un
tornà a l'altre allò que retenia i no era seu”.
Però aquestos actes de representació històrica, com tantes altres
coses per cert, corren el perill de la manipulació política, i almenys els qui
de bona fe acudim any rere any a disfrutar d'ella a la plaça d'Espanya del Camp
de Mirra, ens mereixem tindreu amb compte, ¿i perquè dic açò?, voran, al
programa de mà d'aquest any s'inclou un article d'un professor de la Universitat d'Alacant
amb uns paràgrafs eloqüents. Comença, com sol ser prou freqüent amb les escrits
provinents del nacionalisme cultural, assegurant que som “..d'un país com el
nostre, tan propens a la imitació grollera de models culturals forasters i
habitualment predisposat a la submissió carpetovetònca més rància”, es evident
que necessitem d'algun erudit que ens òbriga els ulls…
Però despres ve la interpretació del Tractat en el sentit de “realitat
… projectada nacionalment…”, i de la que fonamentalment cal tenir en conte les
diferencies entre “uns” i “altres”: “…sabent que els uns són els uns –els
valencians- i que els altres són els altres –els castellans-, i que no som els
mateixos. Que podem viure reconeixent-nos i en pau: nacions lliures i
iguals”. Es a dir, a partir d'un fet
medieval, incurs en els avatars polítics i militars típics de la Reconquesta: guerres,
pactes, matrimonis de conveniència, repartiment de terres conquerides, senyors
feudals, etc., conclou que existix una definitiva diferencia entre valencians i
castellans i traslladant eixa diferencia al dia de hui, com si res mes hagué
passat després, com si no s'hagué fet mai la unió dels regnes hispànics, com si
les revolucions lliberals del segle XIX i la caiguda dels antics Regims foren
esdeveniments sense importància, com si la formació de les Estats Moderns no ens
afectara nosaltres, com la
Constitució de Cadiz, la tercera constitució democràtica a
tot el mon, no incloguera tot els llocs que des de fa mes de cinc-cents anys
formen Espanya. Però es que a més eu fa utilitzant un terme modern com el de
“nació”, ¡a partir d'un fet ocorregut fa mes de set-cents anys! Sincerament i
desd'el meu modest punt de vista, fer això em pareix una frivolitat, però
fer-ho des de la talaia d'una Universitat, em pareix una obscenitat.
Be està que cadascú pensí com vullga i tinga les pretensions
polítiques que crega convenient, son ben clares les de l'autor de l'article, i
davant d'elles sols cap el respecte que no exclou la discrepància, a fi i al
cap vivim en un Estat democràtic i no en “país” medieval, però fer-ho
aprofitant l'esforç, la il.lusió, i el
treball de tot un poble, en lo que no es mes que una burda manipulació política
d'aquest fet cultural i ciutadà, en pareix immoral.
Xarre molt amb veïns del Camp de Mirra de diferents meneres de pensar
i sempre he comprovat l'orgull amb el que parlen del Tractat, per que es tant
com parlar d'ells mateix, i som molts els qu'els admirem per tot el que fan.
Esperém de bon cor que mai es permeta que ninguna manipulació trenque aquest
afecte de tot un poble a allò que tan be saben fer.
